Rafa Nadal segueix augmentant la seva llegenda. Amb només 24 anys ha assolit ja la impressionant xifra de vuit tornejos del Grand Slam: aquest segon Wimbledon, cinc Roland Garros i un Open d'Austràlia, el de les llàgrimes de Federer. Tot i acumular dues víctimes il.lustres com Federer i Djokovic en el seu sarró, el txec va aparèixer en escena doblement anestesiat per la por escènica: d'una banda, la seva primera final del Grand Slam ni més ni menys que en el bressol del tennis, i de l'altra, molt especialment, el rival. Nadal, que era tan conscient de la seva superioritat mental com ho era el
El fet d'haver disputat ja tres finals a Wimbledon va ser determinant en l'inici del partit. Amb 3 iguals va trencar el servei de Berdych per dues vegades per aposentar-se amb un set a dalt. Tot havia estat tan senzill per Rafa que li van entrar dubtes en el primer joc del segon parcial: però, després de gairebé 10 minuts de joc i fins a tres boles de break aixecades, va superar l'únic escull real del partit. A partir de llavors es va repetir el mateix guió: tant en el segon com en el tercer set cadascun va aguantar el seu servei fins que el txec es va desinflar en haver de treure per no perdre. En aquests instants de pressió és quan major és la distància entre Nadal i la resta del món mundial. Quan els altres dubten ell olora la sang i entra a matar.
Quan Rafa va irrompre en el tennis molts van dubtar, pel seu tipus de joc, que pogués guanyar tornejos grans fora de la terra parisenca. Doncs bé, l'avui número u segueix sense perdre un partit a la Centre Court des que Federer el guanyés a la final de 2007. El 2008 va profanar el jardí del suís (que buscava el seu sisè títol consecutiu) i, després de la tendinitis que el va deixar fora del torneig l'any passat, ha tornat a demostrar que, mentre hi hagi una xarxa, unes línies i unes pilotes reglamentàries, la superfície ja no condiciona la seva superioritat.
El Nadal feliç d'avui és la cara oposada del noi que el 2009 va veure com tot se li tornava en contra, entre lesions, derrotes i la separació dels seus pares. Tal com el va educar la seva família, va saber seguir bregant en la foscor i ara rep la seva merescuda recompensa. I torna doblement reforçat per confirmar la cèlebre sentència de Nietzsche: "El que no em mata em fa més fort".
¡Moltes felicitats Rafa!
