Rafa Nadal està experimentant el 2011 la frustració que tantes vegades ell havia fet sentir als seus rivals. Sis finals consecutives perdudes davant Djokovic, Wimbledon i Open USA inclosos, són un pal fort. Amb tot, s'entenen pel vendaval de joc que ha mostrat el serbi tota la temporada. El que pot preocupar ja una mica més és la seva derrota el diumenge a la final de l'ATP 500 de Tòquio davant Andy Murray per 3-6 6-2 6-0. Aquest desenllaç final tan cruel, després d'haver manat al principi, és una situació que mai havia hagut de patir el bo de Rafa.
Nadal s'ha distingit sempre per ser un mestre en l'art de mantenir-se en els partits. De treure´s de la màniga els trucs de màgia més inversemblants, a base de força física i psíquica, per contenir els atacs d'inspiració dels seus rivals. Aquesta vegada no hi va haver disputa. Caldrà veure com digereix aquest cop, de quina manera recompon la seva confiança mental. En tot cas, jugant sobre ràpida i veient l'imponent nivell de joc de l'escocès a la final, és un resultat dolorós però assimilable.
Nadal abandona Tòquio una mica malferit, cert, però el tennis professional surt molt reforçat. La competitivitat existent entre el primer vagó, aquest magnífic pòquer dels quatre millors jugadors del món, és cada vegada més gran i, per extensió, més excitant. Tant Djokovic com Nadal, Federer i Murray estan un esglaó per sobre de la resta i saben que les seves posicions poden variar tant bon punt un d'ells s´afini una mica més que els altres. De tot això, més enllà d'aquesta trista final per a Nadal, els primers beneficiats som els espectadors.
Aquesta setmana es juga el Màsters 1000 de Xangai sense Djokovic ni Federer, de manera que la principal incògnita serà veure si Rafa, primer favorit, i Murray, segon, són capaços d'imposar els seus galons per citar-se de nou a la final.
