Rafa Nadal va fer història a París en sumar el seu setè Roland Garros i batre la marca de sis títols que compartia amb el mític BjörnBorg. La victòria va saber especialment bé per diversos motius: primer per convertir-se en el tennista amb més títols sobre la terra parisenca; segon perquè la pluja es va obstinar a incrementar la tensió que de per si implicava el duel entre els dos millors del món, i va estendre el dramatisme fins a la tarda de dilluns; i, per últim i molt especialment, perquè es va produir contra Novak Djokovic, que havia estat el seu botxí en les tres últimes finals de Grand
Nadal perllonga així el seu meravellós idi•li amb París, on en tota la seva carrera professional només ha perdut un partit, davant Soderling a setzens del 2009. El 6-4, 6-3, 2-6, 7-5 es va produir en un partit condicionat en tot moment pels capricis de la climatologia. Per això, en les seves doblement interrompudes 3 hores i 49 minuts hi va haver episodis marcadament oposats. L'arrencada va pertànyer a Rafa, serè i autoritari sobre la seva pista talismà davant un rival que afrontava la seva primera final parisenca i ho pagava amb excessius errors. La pluja va interrompre el joc amb 6-4 5-3, quan Djokovic ja havia recuperat per moments la seva millor versió. Rafa, tot i així, seguia crescut, sempre un cos per davant.
El serbi va tornar fred després de l'aturada de 34 minuts i va acusar, mentalment, haver trencat d'un violent cop de raqueta l'estructura de la seva banqueta poc abans de l'aturada. Amb dos sets a sota, un break en contra en el tercer i un llenguatge corporal que expressava abatiment després de les esbroncades del públic per la seva conducta agressiva, tot apuntava a un desenllaç vertiginós. Però Djokovic té el gen balcànic de la guerra. De la supervivència, com va demostrar aquesta mateixa setmana aixecant dos sets contra Seppi i quatre boles de partit contra Tsonga.
Quan tots el donàvem per mort va reviure, una vegada més. Sense previ avís, va sintonitzar amb al seva imparable versió de 2011. Aquella en la qual, com ahir a última hora, connectava tirs inversemblants a les línies, defensava contratacant amb un revés prodigiós i materialitzava un tennis perfecte que deixava sense arguments el millor Nadal ... Així, va sumar vuit jocs seguits fins el 2 a 0 del quart set. Abans de l'aturada nocturna, Nadal va aturar la sagnia guanyant el seu servei. Aquest petit pas del diumenge va adquirir sentit a la represa matinal quan Rafa, de nou més viu durant l'arrencada, va encertar a trencar el servei de Djokovic ajudat per la cinta. El serbi, encongit de nou per l'escenari, ja sense la inspiració de la tarda anterior, va anar morint a poc a poc, enredat en la teranyina de Rafa, fins suïcidar-se amb una doble falta al primer match ball.
Definitivament, el duel Federer-Nadal que tant ens va delectar a la cúspide del tennis ha donat pas a un altre igual de vibrant. Aquest perd en elegància, perquè ja se sap que només Federer és Federer, però guanya en igualtat, en desgast físic i psíquic, en combat a mort pal rera pal des del fons de la pista ... I fins ara té, pel que fa a finals ATP, una evolució seqüenciada. El mallorquí es va avançar 5 a 0 amb la victòria al US Open 2010, va patir a continuació un parcial advers de 7 a 0 fins el passat Open d´Auatràlia, i ara ha tornat a prendre la davantera guanyant les de Montecarlo, Roma i París: 8 a 7 per Rafa, i a seguir...
Nadal, superant la síndrome Djokovic que tant mal li va fer fa no res, ha tornat a donar una lliçó de professionalitat, capacitat de superació, humilitat en l'esforç i, molt especialment, de la seva major virtut: la seva prodigiosa força mental. En nom del RCTB, felicitats Rafa per tot, els teus èxits i la teva persona.
