Reproducció de l'article publicat per Pere Hernández a la web de La Vanguardia el 21 de març de 2020
L’any 1903, el lawn-tennis ja havia irromput com una activitat esportiva abraçada per la burgesia de Barcelona. Ernest Francis Witty Cotton va ser la figura clau d'aquella efervescència per un esport que també triomfava a Europa. Ernest Witty, no només va fundar i es va convertir en el primer president el Reial Club de Tennis Barcelona, sinó que va impulsar el nou esport per tots els racons d'Espanya.
En aquell any, ja podien veure a la premsa anuncis per comprar material de tennis en Almacenes El Siglo, o vestimenta adequada per a la seva pràctica en diferents comerços de la ciutat. Fins i tot reputades revistes de moda, oferien a les seves pàgines patrons d'elegants vestits per al lawn-tennis. Durant aquell hivern, Ernest Witty va iniciar una sèrie de reunions per anar una mica més enllà.
El seu treball va veure la llum el 10 de juliol de 1903, quan La Vanguardia publicava una notícia la qual explicava que el Barcelona Lawn-Tennis Club, el Polo de Club de Barcelona, el Salut Sport Club i el Sportverein Barcelona, club dels alemanys, estaven organitzant a la ciutat un gran concurs de lawn-tennis que es disputaria a la tardor.
Després de la bona acollida d'aquesta idea, Witty va seguir avançant en les qüestions organitzatives. La primera d'ella va ser fixar les dates de la competició, la segona de tenir el vistiplau dels socis de la seva directiva per organitzar la final a les seves instal·lacions, i la tercera, en col·laboració amb la resta de clubs i els seus contactes, aconseguir el màxim suport institucional.
El I Concurs Internacional de Lawn Tennis de Barcelona, així es va denominar la prova, es va fixar pels dies 18 i 22 en els seus primers partits a les pistes de l'Sportverein, situades al Passeig de Sant Joan a la confluència dels carrers Mallorca i Diagonal. Les finals es van fixar per al 25 d'octubre, a les pistes del Barcelona LTC, popularment anomenat el Club Anglès, al carrer Claris entre Mallorca i València, per a poder instal·lar-hi una tribuna d'honor i més comoditat per als assistents. Es va establir la creació d'una Comissió d'Honor i un Comitè Executiu.
La Comissió d'honor va estar integrada per Manuel Delgado, capità general de Catalunya, Carlos González, governador civil de Barcelona, Guillem de Boladeres, alcalde de Barcelona, Gustavo von Hartmann, cònsol d'Alemanya, J. Federico Roberts, cònsol de la Gran Bretanya, Julius Lay, cònsol dels Estats Units, els presidents del Cercle del Liceu, Cercle Eqüestre i Cercle Líric, el baró de Satrústegui, Emilio Gaissert i Carlos Barrie.
El Comitè Executiu, amb membres dels quatre clubs organitzadors, va estar format per Udo Steinberg (president), Ernesto Witty (secretari), Guillermo d'Oliveras (vicesecretari), Alfonso Macaya, Arthur Leask i Hermann Plass com a vocals. El Comitè Executiu va aprovar que el torneig tindria cinc proves: individual i parelles de cavallers, parelles mixtes, i individual i parelles de cavallers amb el sistema d'avantatges. Les proves d'individual i dobles cavallers portarien afegida la distinció als seus guanyadors com a Campions de Barcelona.
Així mateix, el comitè va nomenar a Ph. Heineken com a jutge àrbitre del torneig, i va indicar que aquest es disputaria amb pilotes de la prestigiosa casa londinenca F. H. Ayres. Es van enviar fulls d'inscripció a clubs de tota Espanya i a la Lawn Tennis Association, actual federació internacional. En elles s'especificava que les proves tindrien un preu d'inscripció entre 3 i 5 pessetes. Les inscripcions havien de ser enviades a domicili d'Ernesto Witty, al número 60 de Passeig de Gràcia. Es van inscriure tennistes britànics, nord-americans, suïssos, alemanys, austríacs i espanyols.
El 25 d'octubre de 1903, dia en què La Vanguardia va traslladar la seva seu a l'edifici modernista del carrer Pelai, les tribunes del Barcelona LTC del carrer Claris presentaven un aspecte formidable. El més distingit de la burgesia catalana es va donar cita per veure les trobades finals, i destacaven els elegants vestits i pentinats que lluïen les senyores i senyoretes que envoltaven una llotja plena d'autoritats. Els premis i trofeus als vencedors van estar exposats durant tota la setmana en l'aparador de la Camiseria Comas, a la cantonada de Passeig de Gràcia amb la Gran Via.
Potser com un 'acte de justícia' pel terrible afany que va posar en la posada en marxa del torneig, Ernest Witty va ser la gran figura del dia, imposant-se en quatre de les cinc proves. Ernest va guanyar l'individual masculí i dobles absolut formant parella amb Arthur Leask, així com les dues proves amb avantatges. Tot va quedar en família, perquè els dobles mixtos van ser guanyats pel president del FC Barcelona, el seu germà Arthur Witty, i la seva dona.
Ernest Witty, que va derrotar a la final individual a l'alemany Herman Plass, va rebre el fantàstic trofeu que va donar Guillem de Boladeres, alcalde de Barcelona, i que figura en les vitrines del Reial Club de Tennis Barcelona-1899 com a donació després de la seva marxa a la Gran Bretanya. Herman Plass va rebre el seu premi de finalista de mans del baró de Güell.
Al terme de la 'gran festa atlètica' com es va reportar en diferents mitjans de la ciutat, el torneig va acabar amb paraules de Federico Roberts, cònsol de la Gran Bretanya, i Guillermo Oliveras. En les rotllanes entre autoritats i jugadors, només es parlava de posar-se a treballar en la segona edició de la prova, i en la conveniència de crear una associació de clubs. El 24 març de 1904, impulsada per descomptat per Ernest Witty, va néixer l'Associació de Lawn Tennis de Barcelona, actual Federació Catalana. Guillermo Oliveras va ser triat com el seu primer president.