ESPANYA suma la seva quarta COPA DAVIS per la porta gran

ESPANYA suma la seva quarta COPA DAVIS per la porta gran
13/12/2009

Espanya va complir els pronòstics i va derrotar la República Txeca a la final de la Copa Davis disputada al Palau Sant Jordi del 4 al 6 de desembre. El tennis espanyol va recollir el guant del futbol i el bàsquet i va demostrar al món sencer que, ara per ara, no hi ha país que pugui fer-li ombra. Els primers a trencar complexos d'inferioritat van ser Pau Gasol i els seus companys, després van arribar Casillas, Xavi, Iniesta, etc, i ara són els nostres tennistes els que exhibeixen orgullosos el potencial esportiu espanyol.

El resultat final, cinc punts a zero, pot dur a engany. O no. Si bé és cert que Berdych va posar en dificultats a Nadal amb un 5 a 4 al seu favor al primer set de l'eliminatòria, també ho és que la seva fortalesa es va esvair fulminantment en el moment decisiu per a encadenar 13 jocs consecutius en contra. Un a zero i calma pels locals. Si cert és també que Stepanek va gelar l'ambient del Sant Jordi amb el seu talent situant-se 6-1 6-2 adalt, també va resultar que no va saber derrotar a un malferit Ferrer i va acabar esquilat, amb la raqueta entre les cames i tocat físicament pel dobles. 

 

Berdych i Stepanek van espantar per moments, però mai van concretar les seves amenaces. Al final van acabar sent víctimes de l'ambient del Palau Sant Jordi i l'autoestima de l'equip espanyol en perdre fins i tot el punt en el qual partien com a favorits, el doble, sense ni tan sols sumar un set. La festa va acabar el diumenge sense més interès que rociar amb cava a quants apareguessin per la terra instal·lada al recinte. Cinc a zero. ¿Triomf incontestable? Bé, no va ser un passeig triomfal, sinó que li preguntin al Ferrer que plorava en el vestuari després dels dos primers sets del segon punt. Però si que es va veure a un equip espanyol compacte, convençut del seu potencial i gaudint de la seva condició de local amb el record recent de l'infern viscut fa un any a Mar del Plata, Argentina. 

 

Des de 1999 no perdia Espanya a casa, quan el millor Guga Kuerten de la seva carrera va liderar el Brasil a Lleida. Deu victòries seguides com a local era una dada contundent, difícil de contravenir. A més, fa molts anys que el nostre tennis té, de bon tros, els millors especialistes en terra batuda del món. I, a sobre, la intimidació de Nadal, que en el primer punt va ressorgir quan majors eren els dubtes. Els que generava la seva falta de profunditat en el joc, les seves tres derrotes recents en el Màsters i els pals que Berdych connectava a les línies. Però, com acostuma a fer, el manacorí va saber treure el millor de si mateix quan més acorralat estava contra les cordes. I si Rafa i Ferrer van estar impecables, felicitacions igualment per Feliciano i Verdasco, que van concretar l'èxit amb un partidàs replet de garra. 

 

El domini espanyol en el tennis mundial en l'última dècada queda reflectit per la fredor dels nombres: 2000, primera victòria, també en el Palau Sant Jordi, davant Austràlia; 2003, derrota a Austràlia en la final; 2004, segona victòria a Sevilla, davant Estats Units; 2008, tercera victòria a Argentina, aquesta vegada amb el mèrit afegit d'imposar-se tres a un com a visitants i sense Nadal; amb aquest últim èxit són quatre les Copa Davis aixecades en les 10 últimes edicions. Darrere de tanta alegria es troba la pròpia alegria vital d'uns jugadors espanyols que, a diferència de molts altres, es passegen pel circuit units per l'amistat i el companyerisme.